Fent de Boia: Punt i seguit

No va poder ser. El primer partit dels play-offs va ser una trista metàfora del que fou la temporada; hora i mitja més tard ja érem al bus, de retorn cap a casa. La primera setmana com a ex-jugador ha estat un pèl estranya, sense entrenaments diaris, sense haver de fer malabarismes d’agenda per encabir-hi la feina, les classes, els deures...

Un pensament m’ha estat empaitant aquests darrers dies: El futbol com a esport no és res més que un grup de gent fument-li cosses a una pilota. Aquesta és la part que, sincerament, no trobaré a faltar. L’art de colpejar la pilota amb més o menys gràcia té, al meu entendre, el mateix valor que saber nedar ràpid o saltar ben amunt.

Per sort, el nostre esport és més que això. Quan el futbol és entrar en un vestidor i trobar-te 20 germans pels qui t’hi deixaries la pell, t’adones que hi ha quelcom més que passar-se la pilota. Quan el futbol és l’instrument més eficaç que té una nació per projectar-se internacionalment, prens consciència de la rellevància dels 22 jugadors al terreny de joc. Qual el futbol són milions de persones saltant d’èxtasi a la vegada, comprens la immensitat de l’esport i la petitesa de l’individu. Quan el futbol és l’excusa perfecte perquè el meu amic Dave estalviï 600 dòlars i se’n vagi a Haití a organitzar campus per a nens orfes, entens finalment que el futbol no és només un esport, sinó una manera d’entendre la vida; un art.

Potser se m’ha acabat saltar al camp durant una bona temporada, però d’una forma o altra el futbol mai deixarà de ser-hi. Ja sigui reunint-nos cada diumenge per veure jugar el nostre equip, baixant a plaça a celebrar els títols guanyats, o simplement trobant-nos cada dijous en espais com aquest per seguir parlant de l’afició que tots compartim.